PLANET Benicarblog

Llegeixo en la premsa que la nova llei de l’avortament genera controvèrsia. De fet, apareix una dada que crida l’atenció: 6 de cada 10 votants del PSOE estan en contra que les adolescents puguen avortar sense control patern. I sembla que això sorprén d’allò més. Com si haguera de ser obligatori que els votants socialistes estigueren d’acord en tot allò que fan els del seu partit. Hi ha cada vegada més una tendència a la simplificació en la ideologia de les persones, que intenta esquematitzar-ho tot en dos blocs granítics: progressistes i conservadors, esquerres i dretes.

M’explicaré amb alguns exemples. Per a ser progressista, sembla que cal estar a favor de l’avortament en totes les situacions, de l’eutanàsia, de l’ensenyament públic i ser del rotllo “multiculti”. En l’altra banda, tampoc es pot ser de dretes i nacionalista, almenys ací al País Valencià, o estar a favor dels matrimonis gais. Una persona cristiana i practicant es veu que no pot ser d’esquerres i ecologista (i altres coses), perquè aquesta combinació estranya tant a uns com als altres. En canvi, pareix que ha d’anar forçosament a les manifestacions pro-vida, per tornar al mateix tema. Fa l’efecte que no es puga anar tant a la “mani” del 25 d’abril com a la processó del Crist.

Per sort, la realitat és més complexa. Resulta que hi ha gent d’esquerres antiavortista, i hi ha gent que vota al PP que és gai, i hi ha dirigents comunistes que van a missa cada setmana, i hi ha independentistes que porten els fills a escoles de pagament. I això és fantàstic, perquè la ideologia de cadascú no té perquè sotmetre’s a la divisió entre esquerres i dretes que ens volen presentar com a monolítica.

Bones!!
El proper diumenge 7 de març es disputarà la 5ena jornada de la II Lliga per parelles de frontó a mà. Es començarà a jugar amb puntualitat "anglesa", a les 11:30 hores.
En cas de plutja, la jornada s'aplaçarà per al diumenge 21 de març. Les partides que es jugaran les podeu saber clickant sobre l'apartat que hi ha a la dreta on diu Resultats de la II lliga.

El dimarts 9 de març ens desplaçarem fins la ciutat de Castelló per a jugar a pilota amb la gent de Castelló. La partida és a les 17:00 hores, al C/ Papa Lluna. La partida està organitzada per la Colla la Masovera i el Club Pilotari de Castelló.

El dimarts 16 de març es disputarà una partida de pilota valenciana en modalitat de raspall en la ciutat de Benicarló amb la participació de jugadors provinents de València. La partida es disputarà al C/ Dr. Ferrer i està organitzada per la Falla Els Cremats i Arrea-li Bona.

Amb aquest títol suggerent i provocador, Manel Joan i Arinyó ha publicat un llibre que du per subtítol El fascinant món de la ploma. Es tracta d'unes memòries dels seus inicis literaris en què narra, amb molt d'humor i un estil cent per cent Arinyó, multitud d'anècdotes del món literari dels anys vuitanta. Absolutament recomanable, entreteniment de primera qualitat.

Demà divendres a les 20:00 h, Joan i Arinyó serà a Benicarló, convidat per l'Associació Cultural Alambor, per presentar aquesta novel·la. L'acte tindrà lloc al Saló d'Actes de la Fundació Caixa Benicarló. Els que heu sentit alguna vegada Arinyó en acció, estic segur que no voldreu deixar passar aquesta nova oportunitat. Els que no el coneixeu, faríeu bé d'assistir-hi: no en sortireu defraudats. Arinyó és sense cap mena de dubte un dels escriptors valencians amb més traça per seduir i enganxar l'auditori. I els lectors.

El Grup Anti Castor és una plataforma ciutadana de rebuig al Projecte Castor. Aquest projecte vol intal·lar una plataforma d'emmagatzemament de gas a l'antiga plataforma petroliera de la costa de Vinaròs.

Des de fa uns anys a la comarca veïna del Montsià, un grup de persones d'Alcanar es va mobilitzar en contra d'aquest projecte que presenta greus mancances de planificació, estudi científic i respecte pel medi ambient. A més a més, suposa un gran amenaça ambiental.

El dissabte dia 13 era gèlid tant a l'exterior com a l'interior del MUCBE, un lloc curiós per a una nova actuació de la Big Band de Benicarló. On devia ser el concert? Se sentia com baixaven per l'escala els sons dels músics que afinaven. Eren a la segona planta, al fons de tot, just a la sala per on s'accedeix a la lògia. Semblava que s'hagueren volgut amagar, però havia estat inútil: un bon grapat d'incondicionals els havíem trobat. Parlo de ciutadania viva, dels que construeixen la cultura local, no dels qui creuen que amb una subvenció ja fan prou.

Si el lloc i les circumstàncies podien fer pensar en una certa clandestinitat, aquesta percepció es va esvair aviat. Tant en les peces més intimistes, com en les més contundents, sonaven amb una força i una convicció esplèndides. Des de la meua perspectiva de profà, van proporcionar-nos una hora de plaer absolut. Vaig trobar totes les seccions molt encertades, i el conjunt acoblat i convincent.

Cramps en anglés significa rampa. Rampa elèctrica. Això és el que sentim totes les persones que vivim al País Valencià en veure com s'atreveix a fer una declaració de béns com la que ha fet el nostre president institucional. Institucional, sí. Ja que personalment som moltes les que no el reconeixem.

Se n'està rient de nosaltres? Creu que som idiotes? O pretén que fem la gracieta fàcil de dir que per això li regalaven el vestits? Una merda! Tenen un gran equip d'assessors en economia i d''imatge; de propaganda. Hi ha per algun lloc un Gooebles valencià o d'on siga que ens està manipulant que fa temor. I el més greu és que ho fa amb diners públics. No, això no és el més greu. El més greu és que com a societat democràtica organitzada i crítica no fem res per transformar les coses.

Després de moltes mentides, enganys públics, el joc del gat i la rata i demés estartègies el Consell de Necessitats Socials de l'Agenda 21 de Benicarló va aconseguir una reunió amb el regidor de Participació Ciutadana de l'ajuntament de Benicarló. Reunió, per dir-ho d'alguna manera.

Amb les dots de mala educació que caracteritzen al regidor de participació ciutadana, el Consell de Necessitats Socials va ser despatxat amb caixetes destemplades. Quina barra! Suposem que una persona que està desenvolupant per al poble les funcions de regidor comanda una regidoria al servei del poble. Més encara la Regidoria de Participació Ciutadana, no? Doncs no, el senyor Max Garrot, està al servei de la mala educació. Davant de deu persones disposades a proposar iniciatives de forma altruista per millorar la vida social de Benicarló van ser convidades a abandonar la casa consistorial després de ser desafiades per un caradura que cobra més de 1.800 euros per dur endavant la participació ciutadana. Objectant que ja havien sigut contestades per mitjà dels articles publicats en premsa per qui comanda la regidoria, Max Garrot va convidar a no perdre més el temps les persones participatives confesant que no tenien cap suport per part d'ell. Com s'enten això. Només podem dir que aquest senyor està mal del cap.

El Club de pilota valenciana Arrea-li bona de Benicarló està disputant el seu segon campionat local per parelles i les jornades estan sent un èxit. Nosaltres assistim des de la barrera, però sabem de primera mà que el campionat és la ferramenta per consolidar aquest esport entre la joventut del poble.
Continuen jugant el quatre carcamals que van començar, alguns d'ells estan més rovellats que les baranes de l'antic far de Benicarló, però encara que siga xirriant, aconsegueixen tornar-ne alguna. Sabem, intuïm, esperem que en properes edicions del campionat per parelles de Frontó a mà, hi haurà més gent jove que no carcamals en mala llet.
Prompte seran les semifinals i la final. Veurem qui s'imposa si la joventut o la mala llet. De tota manera hi ha persones que han progressat un munt i sobretot hi ha un munt de persones noves que s'estan apropant l'esport tradicional del poble. Esport que el capitalisme va desplaçar, estingir i ningunejar.
Fot-li fort, Arrea-li Bona!

Ens fem ressó de dos importants novetats respecte a la campanya Televisió Sense Fronteres, que pretén la reciprocitat de la senyal de televisió autonòmica entre el País Valencià i Catalunya.

Per una part, ja s'han recollit més de 400.000 signatures de les 500.000 que falten. Això fa que l'assoliment de l'objectiu que ens vam proposar estiga més prop.

Per una altra banda, la campanya s'amplia tres mesos, i finalitzarà la darrera setmana de maig.

4ª JORNADA DE CAMPIONAT DE FRONTÓ PER PARELLES.
LLIGA DE LA FAIXA.

VIA CRUCIS AL FRONTÓ DEL COROMINES

Tot un calvari el que hagueren de patir les parelles favorites en la Lliga de la Faixa per fer complir els pronòstics. Jornada igualadíssima en què dos de les tres partides es van decidir per només dos quinzes de diferència en uns finals de partida ajustadíssims i emocionants. Malgrat el patiment, les parelles favorites aconseguiren a empentes i redolons fer complir les travesses i fer-se amb la victòria.

Estic completament d'acord amb el comentari de Narcís Comadira a El Periódico, que Jaume Subirana transcriu al seu bloc. Avui és dimecres de cendra, el dia que marca l'inici de la quaresma. Però ningú no en diu res, com si parlar-ne fos cosa de menjaciris de sagristia. Fins i tot, en certes ambients progressistes, sembla de bon to fer-ne befa. És una llàstima. Siguem creients o no, aquests són els nostres referents culturals. I cal reivindicar-los ara que, amb tota la fal·làcia d'una determinada visió de la multiculturalitat, sabem quan comença el ramadà però volem que Pasqua esdevinga "vacances de primavera".

La cendra, la quaresma, el desert, són símbols carregats de sentit sense entendre els quals no s'entén bona part de la nostra literatura. Que no té perquè ser religiosa. Com aquest poema de Joan Maragall, un cant al vitalisme que subverteix els implícits d'aquesta diada. Siga el meu homenatge ingenu a la pervivència en el rerefons cultural del dimecres de cendra.

Dimecres de Cendra

Com ja sabeu la Sessió Literària del Café de l'Arq estava dedicada al tema de l'Amor. Amb el títol de San Calentín es va llegir textos de molts autors i autores; Pablo Neruda, Mario Benedetti, Gioconda Belli, El Llibre d'Amic e Amat, Quim Monzó, produccions pròpies... entre d'altres. Els feligressos que hi havia al café van integrar-se al grup de lectura des de les seues banquetes embolcallats per l'ambient que van crear els textos.
Amb l'obertura del tractat sobre l'amor de l'Eric Fromm es va seguir amb veus diverses ja que cada cop els assistents preparen més les sessions. Ciris, la guitarra d'acompanyament, veus diverses, lectures des de la barra... Tot un grup humà abocat a la literatura.
I és que l'equip humà que s'està gestant en cada sessió està creant uns llaços difícils de definir. La màgia de les sessions dilluns darrere dilluns fan que nasquen emocions després de cada suggeriment literari tansformant els ànims amb què s'arriba en uns de nous, en uns llaços creats en compartir la imaginació en què passeja durant una estoneta cada persona. Amb el temps, què quedarà de tot això. Suposem que molt i per a llarg.
Llarga vida a la literatura. Llarga vida a les Sessions Literàries del Café de l'Arq.

Darrerament s'està sentint a parlar bastant de Xocolata desfeta. Exercicis d'espill, el darrer llibre de Joan-Lluís Lluís (La Magrana, 2010). L'autor segueix les passes dels cèlebres Exercicis d'estil de Raymond Queneau (Quaderns Crema, 1989), en el qual s'explicava la mateixa història de noranta-nou maneres diferents, jugant amb el llenguatge i les tècniques narratives.

No he llegit el llibre de Lluís, i no dubto de l'encert i la traça dels seus "exercicis", però trobo a faltar en les informacions que es refereixen al seu llibre la referència a una altra obra escrita a l'estil de Queneau. Es tracta de Quaranta-sis contes i un gelat (Onada Edicions, 2005), un llibre de l'escriptor castellonenc Vicent Marçà, publicat pòstumament. Seguint el model confés del francés, Marçà narrava de quaranta-sis maneres diferents la mateixa brevíssima i intranscendent història. L'obra de Marçà tenia l'interés afegit d'adreçar-se tant a lectors adults com joves, i com a mestre va tenir molt present el possible aprofitament didàctic del text.

La taula és potser el moble de la casa més integrador, cohesionador i expressiu de les nostres llars; de la nostra vida. En ella compartim el menjar, les converses, allò que ens alimenta. Per tant, solem rodejar-nos de les persones que més ens estimem, amb qui compartim llaços d'amistat, familiars, d'interessos...

Aquest és un comportament comú i sa. Socialment sa. "Enlerta"!, però; hi ha taules que ajunten gent que no és del tot sana per la societat. La culpa de la seua insània és el seu egoisme, la seua gola, la ceguesa i la supèrbia. Aquesta gent destrueix el medi natural, només pensen en beneficiar els seus interessos i els de les persones més properes al seu entorn, exploten i abuses de la resta de persones més febles i damunt es passegen per la vida, en aquest cas pel nostre poble, com si foren millors que la resta de mortals, superiors en classe i casta, com si foren reis. Males ànimes és el que són!

Passo a un amic de fa anys el full de signatures per demanar que es puga veure la TV3 a casa nostra. No tinc l’amic en un concepte especialment compromés en temes de llengua, però em fa l’efecte que la demanda és igualment assumible. Em torna el full amb cara de pocs amic mentre reitera que ell no veu mai la televisió catalana. Jo insinuo algunes raons de solidaritat, raons abstractes de llibertat d’elecció. Són inútils.

Hi ha moments en què la vida ens fa regals. Regals que mai podrem agrair, regals per sempre. Romandran al nostre costat o no, però formaran part de nosaltres mateixa; ens acompanyaran allà on anem.

Aquests regals apareixen en determinats moments sense esperar-los, no els pots buscar, car si els busques no apareixen. Té la vida aquests capricis, tenen els regals aquesta màgia. Un d'aquests regals és la vida mateixa, la possibilitat d'existir en aquesta malaurada i intrèpida terra. Un altre regal és la consciència de poder participar activament de la vida, construir el nostre propi món, poble, país, comunitat... o, poc a poc, anar alçant-lo. Si més no, tenir la capacitat de donar-nos compte que el podem construir, un món paral·lel. El refugi, suberfugi, on ens isolem per gaudir de la parcel·la de felicitat que ens ha tocat. Per últim, però no menys important, tenim el regal de l'amistat.