This planet is Public.
You too can create your own planet.
UBICACIÓ
El batec llunyà d'un helicòpter. L'estrip d'una ambulància que passa pel carrer, molts pisos més avall. El bany il·luminat de bon matí pel sol reflectit als vidres de l'edifici del davant. La dutxa que funciona a raig i cada cosa menuda una mica més gran. La primavera pertot, la guia a la butxaca. Abril a Nova York.
F l u x - published about 3 hours ago
De Palmira a Olot
Constantin-François de Chasseboeuf, conde de Volney (1757-1820), fue un digno representante del espíritu de la ilustración. Político, viajero, historiador y lingüista, su obra más célebre es Las Ruinas, o meditaciones sobre las revoluciones de los imperios (1787), más conocida por Las ruinas de Palmira. Al principio fue partidario de la Revolución, pero después de pasar diez meses en la cárcel durante el Terror, optó en 1795 por emigrar a Estados Unidos.
Durante tres años Volney se dedicó a recorrer el este de la antigua colonia inglesa, adentrándose hasta Detroit, Cincinatti y Louisvillle, y recogiendo datos de todo tipo. Acusado de espía, hubo de precipitar su marcha a Francia. Una vez en su país, publicó el resultado de sus correrías americanas en una obra en dos tomos titulada Tableau du climat et du sol des États-Unis d’Amérique (1803). Aunque Volney no era naturalista, estaba al día en publicaciones sobre geología. En dicho libro habla de los distintos terrenos, y divide el país en “regiones geológicas" de rocas graníticas, areniscas, rocas calcáreas, arenas marinas y depósitos fluviales. Volney se atreve incluso a abordar una rudimentaria cartografía geológica, en la que figuran las diversas formaciones y su distribución, advirtiendo al lector del significado de los colores. Una de las copias de este esbozo geológico se la dio Volney a su amigo americano William Maclure, quien lo utilizó ampliamente para elaborar en 1809 su mapa geológico del este de Estados Unidos. Este mapa tuvo mucho éxito y se reimprimió varias veces.
Poco antes, Maclure había estado en Europa y había visitado los volcanes extintos de la comarca gerundense de Olot. Le sirvió de guía el boticario de la localidad Francesc de Bolós, quien había descubierto el volcanismo de esta región unos años antes, si bien no publicaría su estudio hasta 1820. Maclure, sin embargo, no perdió el tiempo, y en 1808 envió al Journal de Physique, de Chimie et d’Histoire Naturelle de París una comunicación titulada “Sur les volcans d’Ollot (sic) en Catalogne”. Más tarde, este artículo suscitaría la curiosidad de Charles Lyell, quien no dudaría en visitar en 1830, en plena década ominosa, los volcanes olotenses. Lyell acabaría haciendo justicia a Bolòs, pero esta ya es otra historia.
obiter dicta - published about 3 hours ago
L'esquerda de l'Emperador
Aviat s’adonarà que el món no és tan harmoniós com es pensava, a partir de les aventures a una Xina volgudament imprecisa. Només algun detall ens indica que ens trobem al segle XVII, per bé que podria haver estat molts segles abans; el propòsit de Jordi Coca no és documental: tria un espai mític, llunyà, idealitzat pels ulls occidentals, semblant a l’espai de La construcció de la muralla xinesa de Kafka, per narrar un aprenentatge polític d’abast universal.
El desordre que percep Suen obre una esquerda entre la percepció i la representació del món. Empresonat per un seguit de malentesos que l’instrueixen sobre la jerarquia i la mentida, finalment coneix Li Dai, un alt funcionari que li mostra la manera de maquillar i dissimular l’esquerda: és la política. Amb Li Dai aprèn les relacions de poder entre les persones, a través d’un relat idealitzat que serveix per justificar una forma de poder que s’empara en la representació simbòlica del món per distorsionar la percepció de la realitat al seu favor.
L’esquerda creix, però és lògic i necessari que existeixi. El món és imperfecte i la política l’apedaça amb faules mítiques. Fins i tot el mateix Suen esdevé una figura mítica:
«A Shenxin, a més», va afegir el funcionari, «també es diu que un camperol anomenat Suen va marxar per tal de veure l’Emperador, i sembla que aquest Suen ha estat rebut per l’Emperador, el qual li ha concedit grans honors...»
El Llibreter - published about 6 hours ago view complete
El final de l'Alfabet
el que mai et vaig dir - published about 23 hours ago
De bàrbars i barbarismes
Renoi, quina feinada. Encara penso com posar-me a dins dels mesos de l'any, no fos cas que l'aigua m'envestís. I encara més, com posar-me a dins del telèfon, sort que sóc prima i potser ben contorsionada... Això de sincronitzar accions, encara, però a tantes alhora com elles no hi arribo, són unes màquines. Continuaré entrenant-me. La lentitud d'en Cuní m'exaspera, fins i tot és incapaç d'apostrofar tot i que estic segura que se sap de peapà totes les normes ortogràfiques. Per últim, al meu col·lega, li he preparat una caixa amb un llaç rosa on hi ha cinc abraçades i alguns petons de regal. Que en cas d'apuru no n'hi faltin.
Ca la Mitall - published 1 day ago
RAÓ A L'HERBA (UN FINAL DE LLIGA)
Com Poussin, jo voldria posar raó a l'herba i llàgrimes al cel.
Paul Cézanne
F l u x - published 1 day ago
Intimitat?
T'adreces als serveis i –oh, fortuna!– n'hi ha un de lliure. [...]
Oi? - published 1 day ago
Hope
Un dels problemes - o avantatges, segons es miri- de tenir amigues que llegeixen llibres com el secret, és que et pots trobar, que per Nadal et regalin un pannell de suro on puguis fer- com diu ella- un "pedido" del que vols a la teva vida.el que mai et vaig dir - published 1 day ago
Dos poemas de Vicent Andrés Estellés
Hay el arado, amarillento, con un amarillo de hueso
y hay el cráneo del asno entre la broza tierna
y hay una lejanía de sábanas secándose:
hay una barca en la arena, hay otras cosas, Françoise.
Hay huellas también, espaciadas y graves,
hay la señal de unas nalgas alegres y pequeñas,
y la soledad, Françoise, más soledad todavía.
Hay también la cama metálica, hay la habitación
por horas, hay la virgen con unos ojos grandes por el pánico,
y desnuda, en un rincón, viendo avanzar al hombre:
hay la virtud, Françoise, y la virginidad,
y el invierno, en la playa, y hay los cristales, sucios,
y hay las sábanas grasientas, rasgadas con las uñas,
y hay los barcos, Françoise, con nombres prestigiosos,
en el agua lenta y triste y oleaginosa del puerto.
Hay dos barcos daneses cargando mandarina.
obiter dicta - published 1 day ago view complete
ANTIC I VIU
Cadascú té els febles que té, i els porta com pot (o com el deixa el plàstic, que deia aquell). Ahir vaig rebre de part de dos dels meus proveïdors habituals l'avís que demà dijous i fins dissabte la II Fira del Llibre Antic s'instal·la a l'Hotel Majestic, al Passeig de Gràcia de Barcelona. Un De la lucha d'Alejandro Lerroux us hi sortirà per 30 euros i una primera d'El carrer de les Camèlies de
F l u x - published 2 days ago
La tecla d’ordre
Potser ja ho havia vist abans i me n’havia oblidat, però gràcies a la consulta d’una companya a la llista de correu d’ATIC he descobert quina és la tecla d’ordre. No serveix per tenir totes les finestres endreçades (això és l’Exposé), ni tampoc perquè els ordinadors que s’han posat a fer ximpleries es confonguin. Tampoc no és la tecla (grossa i vermella, segons els clàssics) que fan servir els superdolents a l’estil de James Bond per intentar dominar el món o donar ordres als seus sequaços…
No és la tecla que els usuaris de Mac solem anomenar «poma», «command» o fins i tot «comando». (És que tret d’un intent sense gaire èxit per part de la Generalitat quan el sistema encara anava en disquets, l’OSX no s’ha traduït mai al català i ens hem hagut d’espavilar.) Però mentrestant el Termcat també havia pensat en nosaltres:
Per a lectura i decoració - published 2 days ago view complete
Việt Nam
Ca la Mitall - published 3 days ago
Ideas y palabras
Si agrandamos nuestros conceptos deberíamos también agrandar nuestro vocabulario.
(De An Almanac, de Norman Douglas, 1945)
obiter dicta - published 3 days ago
M’havien proposat de fer un apunt simultani…
… amb aquests dos senyors i crec que amb força més gent, sobre la imatge de l’esquerra (feu-hi clic per veure-la més gran), que fa temps que corre per Internet i ara ha arribat el tros de Xarxa que ens queda més a prop. Sembla que algú va veure que el Collins castellà-anglès incloïa una accepció de «polaco» en el sentit de «català» i es va quedar molt parat, tant que va voler compartir-ho.
Per a lectura i decoració - published 4 days ago view complete
Vesubio
Los romanos sabían que el monte Vesubio había arrojado fuego en otro tiempo, pero cuando aconteció la erupción el 24 de agosto del año 79 nadie se acordaba de ello. Plinio el Joven, en carta dirigida al historiador Tácito, hizo un relato fidedigno de aquella catástrofe que sepultó Pompeya y Herculano y en la cual pereció, en aras de la curiosidad científica, su tío Plinio el Viejo.
En 1779 volvió a estallar el Vesubio. Ocurrió de noche, y un gran río de lava de 1.500 pies de anchura y 14 de altura recorrió tres millas y media hasta dar en el mar. Sir William Hamilton, enviado plenipotenciario británico ante la Corte de Nápoles, fletó una barca y se hizo llevar cerca del ígneo muro. “A 300 pasos a la redonda, dice, la lava hacía humear y hervir el agua, y hasta dos millas más allá, perecieron todos los peces.” William Hamilton (1730-1803) era un hombre ilustrado, anticuario, naturalista diletante y coleccionista empedernido. Fruto de su pasión por los volcanes es su libro Campi Phlegraei: Observations on the Volcanos of the Two Sicilies (1776), un libro seminal de la volcanología que contiene unas excepcionales ilustraciones en color de Pietro Fabris. Años más tarde, la segunda esposa de Hamilton, la bella Emma, tendría un sonado affair con el almirante Horatio Nelson durante la visita de éste a Nápoles. Susan Sontag narró las vicisitudes de los tres personajes en su afamada novela El amante del volcán (1995).
La sombra del Vesubio se percibe en varias obras narrativas. La más famosa, sin duda, es Los últimos días de Pomeya (1834), de Edward Bulwer Lytton, que recrea la erupción del 79. Pero también ha inspirado otras menos relevantes. Una de ellas es La montaña furiosa (1950), del escritor inglés Hammond Innes. Se trata de una novela de espionaje e intriga, en la que los protagonistas se ven atrapados por una erupción similar a la producida en 1944, de la que había sido testigo el autor. Uno los personajes de la novela es un turista americano, aficionado a la geología, que viaja a Nápoles exclusivamente para ver de cerca el Vesubio y en un momento determinado dice: “Ver Nápoles…y morir; creo que esto se le ocurrió a alguien durante una de las erupciones”.
obiter dicta - published 5 days ago




