This planet is Public.
You too can create your own planet.

Avatar777

UBICACIÓ

El batec llunyà d'un helicòpter. L'estrip d'una ambulància que passa pel carrer, molts pisos més avall. El bany il·luminat de bon matí pel sol reflectit als vidres de l'edifici del davant. La dutxa que funciona a raig i cada cosa menuda una mica més gran. La primavera pertot, la guia a la butxaca. Abril a Nova York.

F l u x - published about 3 hours ago

Avatar827

De Palmira a Olot

Constantin-François de Chasseboeuf, conde de Volney (1757-1820), fue un digno representante del espíritu de la ilustración. Político, viajero, historiador y lingüista, su obra más célebre es Las Ruinas, o meditaciones sobre las revoluciones de los imperios (1787), más conocida por Las ruinas de Palmira. Al principio fue partidario de la Revolución, pero después de pasar diez meses en la cárcel durante el Terror, optó en 1795 por emigrar a Estados Unidos.
Durante tres años Volney se dedicó a recorrer el este de la antigua colonia inglesa, adentrándose hasta Detroit, Cincinatti y Louisvillle, y recogiendo datos de todo tipo. Acusado de espía, hubo de precipitar su marcha a Francia. Una vez en su país, publicó el resultado de sus correrías americanas en una obra en dos tomos titulada Tableau du climat et du sol des États-Unis d’Amérique (1803). Aunque Volney no era naturalista, estaba al día en publicaciones sobre geología. En dicho libro habla de los distintos terrenos, y divide el país en “regiones geológicas" de rocas graníticas, areniscas, rocas calcáreas, arenas marinas y depósitos fluviales. Volney se atreve incluso a abordar una rudimentaria cartografía geológica, en la que figuran las diversas formaciones y su distribución, advirtiendo al lector del significado de los colores. Una de las copias de este esbozo geológico se la dio Volney a su amigo americano William Maclure, quien lo utilizó ampliamente para elaborar en 1809 su mapa geológico del este de Estados Unidos. Este mapa tuvo mucho éxito y se reimprimió varias veces.
Poco antes, Maclure había estado en Europa y había visitado los volcanes extintos de la comarca gerundense de Olot. Le sirvió de guía el boticario de la localidad Francesc de Bolós, quien había descubierto el volcanismo de esta región unos años antes, si bien no publicaría su estudio hasta 1820. Maclure, sin embargo, no perdió el tiempo, y en 1808 envió al Journal de Physique, de Chimie et d’Histoire Naturelle de París una comunicación titulada “Sur les volcans d’Ollot (sic) en Catalogne”. Más tarde, este artículo suscitaría la curiosidad de Charles Lyell, quien no dudaría en visitar en 1830, en plena década ominosa, los volcanes olotenses. Lyell acabaría haciendo justicia a Bolòs, pero esta ya es otra historia.

obiter dicta - published about 3 hours ago

Avatar775

L'esquerda de l'Emperador

L’Emperador, de Jordi Coca, comença amb Suen, el protagonista, recordant el dia que var abandonar el poble, perdut en un remot recó de l’Imperi Xinès, per anar a veure l’Emperador. Deixa enrere un món transparent on la percepció de la realitat encaixa perfectament dins de la representació simbòlica del món. L’emperador és la figura de la qual emana l’ordre que organitza fins al més mínim detall de la vida quotidiana. Res no pot ser concebut de cap altra manera.

Aviat s’adonarà que el món no és tan harmoniós com es pensava, a partir de les aventures a una Xina volgudament imprecisa. Només algun detall ens indica que ens trobem al segle XVII, per bé que podria haver estat molts segles abans; el propòsit de Jordi Coca no és documental: tria un espai mític, llunyà, idealitzat pels ulls occidentals, semblant a l’espai de La construcció de la muralla xinesa de Kafka, per narrar un aprenentatge polític d’abast universal.

El desordre que percep Suen obre una esquerda entre la percepció i la representació del món. Empresonat per un seguit de malentesos que l’instrueixen sobre la jerarquia i la mentida, finalment coneix Li Dai, un alt funcionari que li mostra la manera de maquillar i dissimular l’esquerda: és la política. Amb Li Dai aprèn les relacions de poder entre les persones, a través d’un relat idealitzat que serveix per justificar una forma de poder que s’empara en la representació simbòlica del món per distorsionar la percepció de la realitat al seu favor.

L’esquerda creix, però és lògic i necessari que existeixi. El món és imperfecte i la política l’apedaça amb faules mítiques. Fins i tot el mateix Suen esdevé una figura mítica:

«A Shenxin, a més», va afegir el funcionari, «també es diu que un camperol anomenat Suen va marxar per tal de veure l’Emperador, i sembla que aquest Suen ha estat rebut per l’Emperador, el qual li ha concedit grans honors...»

Però encara està ben lluny de veure l’Emperador. Més tard coneixerà les intrigues que van permetre la difusió d’una llegenda que havia adquirit vida pròpia. I la funció de la llegenda, que és contribuir a legitimar el poder. Els bàrbars, una presència llunyana, seran, unes pàgines més endavant, una amenaça tangible. I enmig de les tensions per mantenir o guanyar poder aprofitant el desordre, en una missió administrativa aparentment banal, just al bell mig de la novel·la, Suen rep la mirada de dues velles que prenen te i s’adona d’una cosa terrible:

El Llibreter - published about 6 hours ago view complete

Avatar787

De festivals però de luxe

bnr_6

Anar de festivals ara que n’arriba la temporada fa molta mandra quan ja tens certa edat. Poques ganes de trobar-se enmig d’un descampat, rebentats i havent de maldormir en una iglú entre envasos buits.

flaneuse - published about 16 hours ago view complete

Avatar776

El final de l'Alfabet

Ahir vaig llegir
...
Ja ho sé, ja ho sé... llegeixo massa de pressa.
Però les pagines volaven davant els meus ulls.
...
Una història que hauria d'haver començat un diumenge al matí,
quan encara tot és possible.
Però que comença a mitja tarda d'un dia qualsevol,
perquè la vida és així,
inoportuna.
...
A l'Ambrose Zephyr- el protagonista- li queda menys d'un mes de vida.
Poques setmanes que omple de lletres carregades de sentit.
...
M'agrada que em parlin de ciutats que conec,
com Amsterdam, Londres o Berlín.
M'agrada que els protagonistes duguin pedres a les butxaques.
M'agrada que les ciutats tinguin olors, perquè jo també les ensumo.
M'agrada que les històries no tinguin sempre finals previsibles.
...
Aquesta acaba a la Z, però no importa.

el que mai et vaig dir - published about 23 hours ago

Avatar844

De bàrbars i barbarismes

L'altre dia sentia com el nostre president deia que «dintre d'uns mesos no es parlarà de l'aigua», la meva companya de feina m'avisava que «ara m'hi fico, al telèfon», les noies d'El Cabaret Elèctric simultaniejaven situacions: «estem veient un concert, estem parlant amb el sr. X, estem retransmetent...», en Cuní parlava de «la onada de accions a favor de en Franki», i un col·lega em reclamava a veure si «no em penses donar una abraçada i un petó?»


Renoi, quina feinada. Encara penso com posar-me a dins dels mesos de l'any, no fos cas que l'aigua m'envestís. I encara més, com posar-me a dins del telèfon, sort que sóc prima i potser ben contorsionada... Això de sincronitzar accions, encara, però a tantes alhora com elles no hi arribo, són unes màquines. Continuaré entrenant-me. La lentitud d'en Cuní m'exaspera, fins i tot és incapaç d'apostrofar tot i que estic segura que se sap de peapà totes les normes ortogràfiques. Per últim, al meu col·lega, li he preparat una caixa amb un llaç rosa on hi ha cinc abraçades i alguns petons de regal. Que en cas d'apuru no n'hi faltin.

Ca la Mitall - published 1 day ago

Avatar777

RAÓ A L'HERBA (UN FINAL DE LLIGA)

Com Poussin, jo voldria posar raó a l'herba i llàgrimes al cel.

                                                                     Paul Cézanne

F l u x - published 1 day ago

Default_post

Intimitat?

T'adreces als serveis i –oh, fortuna!– n'hi ha un de lliure. [...]

Oi? - published 1 day ago

Avatar776

Hope

Un dels problemes - o avantatges, segons es miri- de tenir amigues que llegeixen llibres com el secret, és que et pots trobar, que per Nadal et regalin un pannell de suro on puguis fer- com diu ella- un "pedido" del que vols a la teva vida.
...
Durant quatre mesos ha estat buit.
Penjat a la cuina, sense una trista llista de la compra a sobre.
...
Començava a pensar que no desitjava res.
O que no desitjava res prou fort com per demanar-ho a qui sigui que ens ha de concedir el que somniem.
...
No discutirem gaire.
Tots diem que volem que ens toqui la loteria
- encara que només juguem a la primitiva i molt de tant en tant-.
L'altre dia la I. i jo repartiem els nostres guanys imaginaris i compràvem la nostra llibertat per fugir del bé i del mal.
-efectes secundaris de dinar amb Martini-
...
Però no és això.
No estaria gens malament, però no és això.
...
Penso en el potencial infinit de les coses que comencen.
...
I en com d'incert és tot el que ha de venir, i en com- optimistes de mena -ens llancem, una i una altra vegada al buit de la incertesa
esperant ser feliços.
...
Tantes vegades com calgui.
...
Com puc penjar la il·lusió en un suro?

el que mai et vaig dir - published 1 day ago

Avatar827

Dos poemas de Vicent Andrés Estellés

Hay el arado, amarillento, con un amarillo de hueso
y hay el cráneo del asno entre la broza tierna
y hay una lejanía de sábanas secándose:
hay una barca en la arena, hay otras cosas, Françoise.
Hay huellas también, espaciadas y graves,
hay la señal de unas nalgas alegres y pequeñas,
y la soledad, Françoise, más soledad todavía.
Hay también la cama metálica, hay la habitación
por horas, hay la virgen con unos ojos grandes por el pánico,
y desnuda, en un rincón, viendo avanzar al hombre:
hay la virtud, Françoise, y la virginidad,
y el invierno, en la playa, y hay los cristales, sucios,
y hay las sábanas grasientas, rasgadas con las uñas,
y hay los barcos, Françoise, con nombres prestigiosos,
en el agua lenta y triste y oleaginosa del puerto.
Hay dos barcos daneses cargando mandarina.



obiter dicta - published 1 day ago view complete

Avatar777

ANTIC I VIU

Cadascú té els febles que té, i els porta com pot (o com el deixa el plàstic, que deia aquell). Ahir vaig rebre de part de dos dels meus proveïdors habituals l'avís que demà dijous i fins dissabte la II Fira del Llibre Antic s'instal·la a l'Hotel Majestic, al Passeig de Gràcia de Barcelona. Un De la lucha d'Alejandro Lerroux us hi sortirà per 30 euros i una primera d'El carrer de les Camèlies de

F l u x - published 2 days ago

Avatar778

La tecla d’ordre


Potser ja ho havia vist abans i me n’havia oblidat, però gràcies a la consulta d’una companya a la llista de correu d’ATIC he descobert quina és la tecla d’ordre. No serveix per tenir totes les finestres endreçades (això és l’Exposé), ni tampoc perquè els ordinadors que s’han posat a fer ximpleries es confonguin. Tampoc no és la tecla (grossa i vermella, segons els clàssics) que fan servir els superdolents a l’estil de James Bond per intentar dominar el món o donar ordres als seus sequaços…

No és la tecla que els usuaris de Mac solem anomenar «poma», «command» o fins i tot «comando». (És que tret d’un intent sense gaire èxit per part de la Generalitat quan el sistema encara anava en disquets, l’OSX no s’ha traduït mai al català i ens hem hagut d’espavilar.) Però mentrestant el Termcat també havia pensat en nosaltres:

Per a lectura i decoració - published 2 days ago view complete

Avatar844

Việt Nam

anirem al vietnam. ho sé. és d'aquelles certeses exactes que ara semblen impossibles i fins i tot absurdes però que des de dins saps que són així, i punt. allà, enmig de l'aigua, escollirem quins dels nou caps és el nostre, que potser ho són tots, i en tenim nou o més i mai coincidim. buscarem la flor del vietnam, que allunya els ianquis. canviarem els dongs per fruites ignorades. diuen que a pongour hi ha una cascada on els amors infinits escalen els seus graons per demostrar l'amor. i diuen, diuen, que anar-hi amb la primera lluna plena de l'any provoca estranyes passions sobtades als més incrèduls. enmig del xàfec, hi peregrinarem, doncs.

Ca la Mitall - published 3 days ago

Avatar3055

Na zdorovie, Nina!


A voltes, per perdre el temps, m'entretinc observant aquesta fotografia.


La Segona Perifèria - published 3 days ago view complete

Avatar776

Tirada de cartes

Aquesta és la carta que surt quan t'han d'arribar coses bones
que ja no esperaves o que no creies merèixer.
Jo avui he penjat la primera imatge del que vull
al meu pannell dels desitjos.
Ara, és qüestió de temps.
I de sort.
I de fe.

el que mai et vaig dir - published 3 days ago

Avatar827

Ideas y palabras

Si agrandamos nuestros conceptos deberíamos también agrandar nuestro vocabulario.


(De An Almanac, de Norman Douglas, 1945)

obiter dicta - published 3 days ago

Avatar778

M’havien proposat de fer un apunt simultani…


… amb aquests dos senyors i crec que amb força més gent, sobre la imatge de l’esquerra (feu-hi clic per veure-la més gran), que fa temps que corre per Internet i ara ha arribat el tros de Xarxa que ens queda més a prop. Sembla que algú va veure que el Collins castellà-anglès incloïa una accepció de «polaco» en el sentit de «català» i es va quedar molt parat, tant que va voler compartir-ho.

Per a lectura i decoració - published 4 days ago view complete

Avatar776

Un glop de sang

Només has de deixar créixer prou les branques
perquè acabin tocant-se els dits.
...
Som molts. Diferents.
Molt diferents.
I malgrat tot amb alguna cosa en comú.
Sang.
...
M'agrada pensar que els nostres morts avui ens sentien riure.

el que mai et vaig dir - published 4 days ago

Avatar827

Vesubio

Los romanos sabían que el monte Vesubio había arrojado fuego en otro tiempo, pero cuando aconteció la erupción el 24 de agosto del año 79 nadie se acordaba de ello. Plinio el Joven, en carta dirigida al historiador Tácito, hizo un relato fidedigno de aquella catástrofe que sepultó Pompeya y Herculano y en la cual pereció, en aras de la curiosidad científica, su tío Plinio el Viejo.
En 1779 volvió a estallar el Vesubio. Ocurrió de noche, y un gran río de lava de 1.500 pies de anchura y 14 de altura recorrió tres millas y media hasta dar en el mar. Sir William Hamilton, enviado plenipotenciario británico ante la Corte de Nápoles, fletó una barca y se hizo llevar cerca del ígneo muro. “A 300 pasos a la redonda, dice, la lava hacía humear y hervir el agua, y hasta dos millas más allá, perecieron todos los peces.” William Hamilton (1730-1803) era un hombre ilustrado, anticuario, naturalista diletante y coleccionista empedernido. Fruto de su pasión por los volcanes es su libro Campi Phlegraei: Observations on the Volcanos of the Two Sicilies (1776), un libro seminal de la volcanología que contiene unas excepcionales ilustraciones en color de Pietro Fabris. Años más tarde, la segunda esposa de Hamilton, la bella Emma, tendría un sonado affair con el almirante Horatio Nelson durante la visita de éste a Nápoles. Susan Sontag narró las vicisitudes de los tres personajes en su afamada novela El amante del volcán (1995).
La sombra del Vesubio se percibe en varias obras narrativas. La más famosa, sin duda, es Los últimos días de Pomeya (1834), de Edward Bulwer Lytton, que recrea la erupción del 79. Pero también ha inspirado otras menos relevantes. Una de ellas es La montaña furiosa (1950), del escritor inglés Hammond Innes. Se trata de una novela de espionaje e intriga, en la que los protagonistas se ven atrapados por una erupción similar a la producida en 1944, de la que había sido testigo el autor. Uno los personajes de la novela es un turista americano, aficionado a la geología, que viaja a Nápoles exclusivamente para ver de cerca el Vesubio y en un momento determinado dice: “Ver Nápoles…y morir; creo que esto se le ocurrió a alguien durante una de las erupciones”.

obiter dicta - published 5 days ago