Planetaki Planet jauss

ALEGRIA DE l'ABSTRUSITAT

2010-02-09T10:34:40+00:00

Hi diu "Zonificació de l'àmbit del sistema tarifari integrat". Algú devia pensar que si hi posaven "Preus per zones" no quedava prou científic. Ara, això sí, el cartell ho tradueix just a sota a una llengua més universal, per si un regidor del PP o de C's agafa un dia el metro: "Zonificación del ámbito del sistema tarifario integrado". Igual d'abstrús però amb exèrcit, que diria Max Weinreich.

Aniversari

2010-02-09T10:34:51+00:00

Cinc anys després, cada dia és un dia més. Tot corre per dins i en companyia dels més pròxims. Només de tant en tant apareix aquí algun interior. Com avui, encara, inevitable, una cançó de bressol dissonant. [...]

QUATRE I TRES SOM VUIT

2010-02-08T18:14:50+00:00

Són quatre joves a taula, una parella i dues amigues, però a més hi ha dos mòbils en marxa, pels quals els de la banda de la paret parlen i parlen mentre continua la conversa general que només no puc seguir perquè no entenc la seva llengua, i a més hi ha encara un cotxet amb un nadó que remuga en el dialecte universal en què remuguen els nadons i que la mare no deixa d'amoixar mentre pica

Mary Austin

2010-02-08T10:38:07+00:00

Un aspecto de San Francisco después del terremoto de 1906.

Mary Austin (1868-1934) tenía dieciocho años cuando llegó a California acompañando a su familia, procedente de Illinois. Fue miembro de la colonia artística de Carmel y más tarde se trasladó a Santa Fe, Nuevo México, para estudiar la costumbres de los indios. En 1903 publicó The Land of Little Rain, libro que dio a conocer a muchos americanos las bellezas del desierto de Mojave. A partir de entonces Mary Austin se dedicaría a escribir en periódicos y a publicar libros de amplio espectro pero con temas en común: el paisaje del Oeste americano, la relación entre el individuo y la tierra, y su posición en una sociedad cada vez más mecanizada. Sus reivindicativos puntos de vista la han convertido en una pionera en aspectos de carácter social y feminista. También escribió novelas, relatos y poemas. Dos años antes de morir publicó su autobiografía Earth Horizon.

Cuando el 18 de abril de 1906 la falla de San Andrés liberó de repente una enorme cantidad de energía dando lugar a un seísmo de una magnitud estimada de 7.8 en la escala de Richter, Mary Austin, conmocionada como el resto de los ciudadanos, cogió la pluma y se dispuso a darnos su particular visión del catrastrófico evento. Describió el terremoto, el posterior incendio y las fatales consecuencias de una forma clara y objetiva, sin escatimar detalles, pero con un evidente sentido de la solidaridad y la comprensión hacia los miles de damnificados.
El texto fue incluido al año siguiente en un libro colectivo titulado The California Earthquake, editado por David Starr Jordan. La crónica de Austin se titula "The Temblor", y finaliza con estas palabras: "Lo que distingue la experiencia personal de la destrucción de la gran ciudad de todos los demás desastres, es la aguda apreciación de la pervivencia del espíritu de los vivos."Estas palabras valen tanto para San Francisco como para Puerto Príncipe.

ARRELA I FLOREIX

2010-02-07T01:29:19+00:00

(Per al Joan Josep, com si el recités son pare) LES ESTRELLES El cel és un camp ple de meravelles; l’ha llaurat el Sol, la Lluna és qui el sembra. La llavor que hi cau tot seguit arrela; arrela i floreix, cada flor una estrella. Quan apunta el Sol, les flors se repleguen; quan el Sol se pon, totes s’esbandeixen. Des de dalt del cel guaiten a la terra; cada infant que dorm una

MANERES

2010-02-08T10:37:38+00:00

Escriure d'una forma prou flexible perquè ho canti un Sinatra, un Presley, un Williams o, enfotent-se'n, Nina Hagen i els Sex Pistols, i que fins i tot les escomeses acabin sent homenatge. I recordar que tot plegat és ja traducció –és a dir versió– de Paul Anka d'una cançó francesa, "Comme d'habitude", composta per Claude François i Jacques Revaux, amb lletra inicial de Gilles Thibault. Bon

Melitensia

2010-02-05T23:00:52+00:00

Melitensia recoge una serie de notas tomadas a raíz de un viaje que realicé a las islas de Malta y Gozo en el verano de 2001. El opúsculo, no venal, se imprimió en diciembre de 2006 en el taller tipográfico de Ángel Díaz en La Manjoya (Oviedo), y se hizo una tirada de 55 ejemplares numerados y firmados por el autor.
Ahora, y en consideración a los que en su momento no tuvieron acceso al mismo, me es grato anunciar la disponibilidad de Melitensia como libro electrónico.

EX AVARITIA

2010-02-05T08:22:48+00:00

Té un cor bancari: amb caixa forta d'obertura retardada, comissions per qualsevol cosa i baix interès.

L'ESCRIPTORA, EL BIBLIOTECARI I UN AMIC

2010-02-05T11:48:49+00:00

Ahir em vaig trobar la Tina pel carrer, a prop del mercat. Jo anava a dinar amb un amic estranger i la conversa va haver de ser breu, però quan ell (un emprenedor i "descoordinador" 2.0 canadenc) em va preguntar qui era aquella noia em va agradar explicar-li que una de les bones escriptores del país, que l'havia coneguda a la xarxa seguint el rastre d'un aeroplà, que gràcies a la xarxa

El viajero sentimental

2010-02-03T20:43:54+00:00

Henry James utiliza en esta nouvelle, escrita al principio de su carrera profesional y a raíz de un viaje a Italia, personajes y escenarios que habrán de nutrir la escritura de buena parte de sus cuentos y novelas más representativos. Lejos de la elefantiasis estilística de sus últimas obras, Compañeros de viaje muestra una factura sobria y una prosa fluida, al servicio de una historia que combina el romance, la crónica del viaje y la introspección psicológica...

(Compañeros de viaje. Navona editorial, Barcelona, 2010. Traducción de Pilar Lafuente. Prólogo de Jorge Ordaz)

TAST A L'AVENÇ

2010-02-03T12:51:17+00:00

El número de L'Avenç de febrer, acabat d'aparèixer, a més d'un desplegament sobre Quim Monzó amb peces de Margarida Casacuberta, Manel Ollé, Simona Skrabec i Jordi Puntí, inclou a l'apartat "Bitllet" una selecció (i reducció, com quan cuines) dels primers apunts del Far de Jaffa.

APARER

2010-02-02T10:31:59+00:00

La realitat no es revela, es relleva.

El cuarto de al lado

2010-02-01T19:02:22+00:00

Henri Barbusse (1873-1935)

Un hombre del que desconocemos su nombre viaja a París, donde ha encontrado un empleo. Se instala en un hotel. En la habitación del hotel descubre un grieta en la pared a través de la cual se ve el cuarto de al lado. Y empieza a observar sin ser visto. Un día ve a una mujer, sola, que se desnuda y se mete en la cama. Al siguiente son un chico y una chica, hermanos adolescentes, que juegan a los enamorados, hasta que el juego es interrumpido por su abuela. Otro día observa a una pareja de amantes que hacen el amor conscientes de que el amor se les escapa. Para entonces el hombre se ha convertido en un mirón compulsivo. Su obsesión es escrutar a las personas que desfilan por la habitación contigua y escuchar sus conversaciones. Con ansiedad espera la llegada de los huéspedes, deja de ir al trabajo en el banco, apenas sale del hotel. Ha entrado en las vidas de los demás y ya no puede escapar de ellas.

Este es el arranque de la novela El infierno (1908) del escritor francés Henri Barbusse, que supuso en su momento un succès d'escandale. A mi entender, el planteamiento de esta novela puede verse también como una metáfora del escritor. El escritor como voyeur; la escritura como escoptofilia.

Hacia el final de la novela, el anónimo protagonista sale a la calle y entra en un restaurante. En una mesa cercana se halla Pierre Villiers, escritor famoso, comiendo con unos amigos. El hombre no puede evitar prestar atención a lo que se comenta en la mesa. "¿De qué trata tu próxima novela?", dice un comensal. "De la verdad... Un desfile de seres sorprendidos tal como son", responde el escritor. "¿Y cuál es el tema?". "Veréis -contesta Villiers- el tema que me permite hacer una cosa divertida y verdadera a la vez: un hombre abre un agujero en la pared de un cuarto de hotel y mira lo que pasa en la habitación inmediata."
Hay tema.

El mal d'escriptura

2010-02-02T07:11:23+00:00

La primera visita a l’exposició que es pot veure al Centre d’Estudis i Documentació del MACBA em va deixar absolutament aclaparat.

Joan Fontcoberta parla del seu treball.

NI IDEA

2010-01-31T09:33:07+00:00

No es pensin, de tant en tant em llevo i mentre preparo l'esmorzar o quan m'assec davant de l'ordinador sento com una veueta conscienciosa que xiuxiueja: "Avui potser que ja n'hi ha prou de literatura, eh? I de fer-te el graciós o enllaçar musiquetes..." Qui sap si no té raó, la veu. Qui sap si no seria millor parlar només de gent responsable i útil per a la comunitat, de temes importants, de

Un dels objectius del 2010

2010-02-02T18:11:21+00:00

lecturaidecoracio

Salinger

2010-01-30T19:22:17+00:00

En la última entrevista concedida, vía teléfono, por J. D. Salinger a The New York Times dijo, entre otras cosas: "Hay una paz maravillosa en no publicar. Es pacífico. Tranquilo. Publicar es una terrible invasión de mi vida privada. Me gusta escribir. Amo escribir. Pero escribo sólo para mi mismo y para mi propio placer."
A muchos también nos gustaría poder decir esto. Él lo hizo después de haber publicado una novela imperecedera como es El guardián entre el centeno y un puñado de relatos cortos que son pequeñas obras maestras. Su lugar en el olimpo de la literatura ya estaba ganado, y bien ganado.

PER TRUFFARE LA MALINCONIA

2010-01-30T09:47:49+00:00

Gràcies al bloc El meu país d'Itàlia m'assabento que ja fa trenta anys de la gira conjunta de Lucio Dalla i Francesco De Gregori de què va sortir un disc magnífic, Banana Republic, que es veu que també té DVD. Bon dissabte.

UN LLAC

2010-01-29T19:57:39+00:00

Vaig fins al Café Tournon (Bar à vins), que encara hi és, a un pas dels jardins de Luxembourg, i demano alguna cosa i m'assec tot sol a callar i llegir i deixar passar l'estona en una de les taules on potser va seure Roth més de setanta anys enrere. En un racó, una placa i un cartell petit de l'exposició. La placa diu: "Una hora és un llac; un dia, un mar; la nit, una eternitat; el despertar,

500

2010-01-28T17:49:00+00:00

Esta es la entrada número 500 de este blog. Cuando lo inicié, el 15 de septiembre de 2006, no contaba con llegar tan lejos.
Tampoco estoy seguro de si llegaré a alcanzar las 1000.
Pero de una cosa sí estoy seguro: Si he llegado hasta aquí es gracias a cuantos se han acercado, se acercan y -espero- se sigan acercando a esta bitácora.
Así pues, a todos ustedes, queridos amigos, mi más sincero agradecimiento.
Y pasado mañana, más.

A LA BIBLIOTECA

2010-01-28T09:49:59+00:00

Escriu amb el portàtil com si tallés filets o transportés mobles: trontolla la taula que compartim i trontolla la fullola que ens separa. Impossible concentrar-se. Em recorda un parell de novel·listes d'aquests que confonen l'ànima amb les tripes, i no paren.

VISAT

2010-01-27T13:47:30+00:00

Cada comunitat cultural compta amb la seva rastellera de noms que pensen que tot els és degut, que després del seu primer cagallonet seuen a esperar l'homenatge, que s'omplen la boca del que s'hauria de fer i de com s'hauria de fer el que s'hauria de fer. Després hi ha també arreu, afortunadament, els i les que per comptes de jeure o perorar van fent, sovint de forma discreta o fins i tot anònima

Esquivant la mort

2010-01-27T21:52:21+00:00

La principal raó que obstaculitzava l’apunt sobre El caballo amarillo de Boris Savinkov és un llibre que vaig llegir unes setmanes abans i que en principi no hi tindria gaire a veure: Esquivant la mort de Josh Bazell. Si Savinkov és un escriptor i un terrorista de natura d’anguila de començaments de segle que mira d’explicar-se ell mateix imposant un cert distanciament a través de la ficció, Josh Bazell és, en canvi, un altre fruit dels laboratoris d’escriptura de les universitats nord-americanes que aspira a fer passar una bona estona amb un thriller farcit de cops d’efecte narratius i paradoxes argumentals molt entretingudes a partir de la seva experiència als hospitals. La veritat és que no tinc clar quina relació hi pot haver entre dues novel·les tan diferents: Savinkov és Dostoievski i Nietzsche filtrats per un cert liberalisme escàpol, Bazell és novel·la negra i televisió sofisticada; de fet, la promoció del llibre apel·la a House i The Sopranos. Però el cas és que llegia El caballo amarillo i sovint pensava en Esquivant la mort.

No crec que les similituds aclareixin aquesta relació fortuïta. Peter Brown és un testimoni protegit amb una identitat nova que li permet satisfer la seva vocació: salvar vides gràcies a la ciència mèdica. Quan era mafiós, només assassinava rivals amb un historial delictiu prou sangonós, fet que exhibeix com a atenuant a la recerca de la benvolença del lector. George O’Brien també té una identitat secreta —fa veure que és un empresari anglès— i justifica l’assasinat del Gran Duc Sergei Alexandrovitx tot recordant els centenars de víctimes que ha causat. No resultaria gens difícil establir més paral·lelismes entre ambdues novel·les, però no resoldrien res: és un exercici que es pot aplicar a centenars de títols, amb més o menys encert.

Esquivant la mort, com deia, està construïda per captar constantment l’atenció, amb l’alternança entre els capítols on el narrador explica les peripècies a l’hospital i els capítols on evoca el seu passat obscur. Les observacions sobre el sistema sanitari nord-americà, com ara la sagacitat que els metges i infermers dediquen a esbrinar les conseqüències legals d’una decisió, serveixen per contraposar el sarcasme de d’algunes situacions amb el desig de redempció de Peter Brown. La complicació de l’entrellat i les sorpreses amagades al final de la novel·la són una hàbil adaptació dels recursos narratius de sèries de televisió prou conegudes —de vegades capgirant fins i tot les expectatives creades—, però diria que no permeten anar més enllà de la superfície del personatge. La novel·la, en definitiva, deixa un regust agredolç: com se sol dir, enganxa des del començament i permet passar una molt bona estona, però molt de temps després, per alguna raó que segurament no esbrinaré mai, s’entesta a abandonar el cementiri dels llibres llegits i sepultats.

Examen

2010-01-26T19:10:17+00:00

El ritual es repeteix de semestre en semestre: seuen en columnes i deixen cadires lliures a dreta i esquerra, s'esforcen per contenir-se en silenci nerviós, esperen que els arribin les preguntes com una sentència. [...]

Del nacimiento de la literatura

2010-01-26T11:41:56+00:00

La literatura no nació el día en que un chico llegó corriendo del valle neandertal gritando "el lobo, el lobo", con un enorme lobo gris pisándole los talones; la literatura nació el día en que un chico llegó gritando "el lobo, el lobo", sin que le persiguiera ningún lobo. El que el pobre chaval acabara siendo devorado por un animal de verdad por haber mentido tantas veces es un mero accidente.

(Vladimir Nabokov, Curso de literatura europea)