PLANET jauss

Que Oriol Soler ha reprès el seu Núvol Vermell des de dins de Cultura03.Que Joan-Daniel Bezsonoff, l'autor de l'esplèndid Una educació francesa, té bloc recent.Que el Metrònom Ferrater va incorporant continguts, i ara a més promet una sessió en viu i en directe (al Poesia i + de Caldetes).Que a Lletra preparen una versió beta renovada en perspectiva 2.0, en l'horitzó ja dels deu anys de

Antonio Losada en Cuba, en 1954
(Foto con dedicatoria a mis padres)

Para quienes crecimos con la radio antes que con la televisión, hay nombres difíciles de olvidar. Antonio Losada fue en los años cuarenta y cincuenta, junto con Armando Matías Guiu y Luis G. de Blain, el guionista más popular de Radio Barcelona. Sus programas captaban la máxima audiencia: concursos, informativos (Recortes de prensa) y adaptaciones de películas (Casablanca, Lo que el viento se llevó). También escribió novelas (Neblina entre dos almas, La felicidad dura seis horas), obras de teatro (El vals del adiós, La oración de Bernardette), guiones de cine (S.E. el Mayordomo), revistas musicales (Marque seis cifras) y reportajes sobre cine en revistas (Imágenes, Lecturas). Según Alberto Sanchís, autor de Recordando a Antonio Losada (1997), algunas de sus radionovelas (Una mujer sin pasado, La mentira, La renuncia, La historia de mis lágrimas...) llegaron a ser emitidas por varias emisoras al mismo tiempo, rivalizando con los lacrimógenos seriales de Guillermo Sautier Casaseca.
En 1954 se establece en Cuba, contratado por el empresario catalán Juan Ignacio Montaner, dueño de diario Información y de emisoras de radio y televisión. Allí, en el canal 4 de La Habana realizó programas teatrales y puso en pantalla El bastardo, compitiendo con los "culebrones" de Félix B. Caignet y Delia Fiallo. Tras el triunfo de la revolución cubana volvió a Barcelona, donde reemprendió con igual éxito su trabajo en la radio y debutó en TVE con Reina por un día, tal vez el primer reality show que hubo en España.
Antonio Losada era amigo de mis padres. Recuerdo haberle visto vagamente, en casa, cuando yo era un niño. Le gustaban los coches y la velocidad y se paseaba con un Florida rojo de dos plazas, descapotable; el único, se decía, que había entonces en Barcelona. En los últimos años se retiró a vivir a Miami, donde trabajó para la revista Vanidades. Murió en 1990.

Estic cada cop més fascinat pels il·lustradors de veritat, amb ofici. Potser és una reacció a la superficialitat dels il·lustradors moderniquis que tanta ràbia em fan. I ara digueu-me convencional, que em deixo portar pel mainstream i totes aquestes coses que tant em rellisquen o que en tot cas m'afalaguen, però gent com Dice Tsutsumi (quin nom!) m'enlluernen, capaços com són de plasmar tant savoir faire en una sola imatge: llum, composició, traç, concepte... és molt complet, molt. M'encanta, molt.

M'assec al volant del cotxe amb prou quilòmetres i minuts tot sol per endavant i acosto l'índex al botó de l'aparell de música prefigurant ja la veu greu i el ritme cadenciós de Leonard Cohen que hi vaig deixar posats, a l'espera. Sonen a tota castanya les Sugarbabes.

"La lletra es dissol en la música i la música es dissol en lletra, i el que te'n queda és aire fresc i una sensació d'envigoriment". Diu Leonard Cohen (0:44). M'apunto a la idea de Lou Reed (3:47) que som molt afortunats d'estar vius mentre ell ho està.

HUELLAS

Tenue la luz en la espera del alba
erraba la noche, litúrgica y vaga,
por la angustia verde de las algas.

ÉMILIE NOULET, LA VIRTUT DE L'ADMIRACIÓÉmilie Noulet (Auderghem 1892-Brussel·les 1978) contava que un dia, quan només tenia quinze anys, havia trucat a la porta del gran poeta belga Émile Verhaeren i, en obrir-li aquest, s’havia quedat allà palplantada, amb un llibre d’ell a la mà, sense gosar dir res. Uns anys més tard, Noulet s’havia doctorat en Filosofia i Lletres amb una tesi sobre Léon Dierx

Amb Falsarios y críticos: Creatividad e impostura en la tradición occidental, d’Anthony Grafton, m’he tornat a endinsar en el sempre fascinant món de les disputes erudites. L’autor examina la història de la impostura intel·lectual per mirar de comprendre les motivacions i tècniques dels falsaris. Vol demostrar com els avenços en la crítica textual estan directament relacionats amb el perfeccionament de les falsificacions.

Al fin y a la postre, la falsificación es una especie de delito. Examinemos, pues, los tres elementos que deben esclarecerse en la investigación de cualquier delito, humano o literario: los motivos, los medios y las circunstancias. Cuando menos, servirà para demostrar que la impostura ha servido a demasiados fines para que ninguna teoría enlace en un único nudo explicativo.

El cas és que els falsificadors més perspicaços tenien en compte els mètodes crítics més rigorosos perquè aspiraven a superar l’escrutini del seus col·lgues, de manera que la crítica aprofitava les falsificacions per perfeccionar-se, en una relació de dependència que Anthony Grafton sosté al llarg de tot el llibre i que il·lustra de manera eloqüent al capítol «Tradición e innovación en la crítica», on parla de tres reputats erudits de tres èpoques diferents: Porfiri al segle III d.C., Isaac Casaubon al segle XVII i Richard Reitzenstein al segle XX. Tots tres van destacar pel l'excel·lència a l’hora de denunciar falsificacions, però tots tres van aplicar el seu virtuosisme crític sobretot a favor de les seves conviccions i

Casualment esmenta Giovanni Nanni —Annio de Viterbo—, conegut falsari que va treballar al servei de Castella, entre altres mecenes, i que a De primis temporibus et quatuor ac viginti regibus Hispaniae et eius antiquitate inventa una història de l’Espanya primitiva i unida amb vint-i-quatre reis que arriben fins al diluvi universal. Una pràctica, d’altra banda, habitual quan es tractava de fonamentar documentalment la legitimitat política o legal d'algun bàndol en molts conflictes. En català, és conegut el Libre dels feyts d’armes de Catalunya , que Joan Gaspar Roig i Jalpí va escriure a finals del segle XVII i que va atribuir a un medieval Mossèn Bernat Boades, per utilitzar-lo més tard com a autoritat documental d'altres obres seves.

Hi han pintat amb detallels contorns de les einesper mostrar-nos a on va cadascuna,trepant i enformador,martell d'orelles i xerrac,com els contorns de mans a les paretsde velles cavernes a França,pintats amb sutge i amb salivaara fa deu mil anysa la flama vacil·lant del temps:mans prestades per treballar en el móni mai no retornades.          Ted Kooser, de Delights and Shadows (en castellà a

En la película de Peter Greenaway El cocinero, el ladrón, su mujer y su amante (1989), el personaje que interpreta Michael Gambon dice mientras coge un libro: "¿Con esto se puede hacer dinero?"
La cita la incluye Gion Mathias Cavelty, escritor suizo, en su libro Ad absurdum, o un viaje al laberinto de los libros (1997), uno de las novelas más absurdas y surrealistas que he leído en los últimos años.

En aquest nostre món d'imatges en moviment, sembla mentida que una de les millors veus del moment tingui uns vídeos tan fluixets a la xarxa. Al final n'he trobat un d'estudi, que és un subgènere prou curiós, i així podem afegir l'atenenca Peyroux (d'Athens, Georgia, la terra dels REM) a la tria dels dissabtes. Bon cap de setmana.(M'agrada el retrat de la primera estrofa: "Vaig demanar-li paraules

Llegeixo una entrevista periodística amb Ismail Kadare (en català a Club Editor, Edicions 62 i Proa), a qui acaben de concedir el premi Príncep d'Astúries de les Lletres. Com que és a l'ABC, la meitat de l'espai s'estén sota l'epígraf "País, lengua, tamaño" (sant Sigmund). I, cap al final, s'hi diu: "Kadaré insiste en que es 'un escritor profesional. No estoy para glorificar una lengua. Para mí,

Suposo que és la notícia del dia.